LA CARTA QUE NO US HE ESCRIT...

ARA QUE NEIXEU AL MÓN...

Ara fa nou mesos, com un embaràs. La nostra classe té ara nou mesos fets i podem dir que la metàfora és vàlida perquè es relaciona amb un element fonamental: el curs vinent naixereu en un món que ja no us mirarà més com a nens petits, sinó com a adolescents que aspiren a ser uns adults esponerosos i feliços. Si més no, això espero de vosaltres. No cal que correu i aprofiteu tota l'estima que tenen per vosaltres els vostres pares (que us veuran sempre en aquesta condició de nens i nenes, és inevitable!!) i la vostra família tant com pugueu, però no us enganyeu: l'embaràs d'aquest curs us ha de fer néixer en un món engrescador i ple de reptes... no en desaprofiteu ni un de sol. Us voldria ganosos, anhelants, delerosos per aprendre i ser com més va més millors persones. Sou vosaltres que heu d'"obligar-nos" a nosaltres, els professors, a ser millors perquè el que us transmetem sigui més bo, més útil perquè acabeu essent uns ciutadans meravellosos.
M'heu fet patir en l'embaràs, de vegades sentia els cops de puny en el ventre, com us movíeu i moltes nits no he dormit bé... però us estimo... com no ho havia de fer amb un embaràs tan nodrit!!! 28 criatures que seran 28 persones genials si es donen tots els permisos que calgui, obren els ulls i les oïdes i es deixen portar per la melodia de l'esforç, la il·lusió, els reptes i no per la cançó fàcil de "amb menys també puc".

Cal que aneu lluny, molt lluny, sempre molt més lluny... jo us miraré sempre, mentre estigueu al meu abast.

Us desitjo un estiu ple de vida i alegries, però torneu igual de contents, si us plau... la vostra tristesa, la vostra mandra, només fa impossible que apreneu i us feu grans per dins i per fora.

És la darrera entrada d'aquest Bloc de 1r d'ESO... però no em fa estar trist, ans al contrari, perquè cada any és així i ja fa temps que m'alegra aquest final perquè sé que el final no s'ha escrit encara.

Gràcies a tots i a totes per ser com sou i disculpeu que no hagi arribat a l'alçada que esperàveu de mi... ja sabeu, ningú no és perfecte i jo menys que ningú.

Josep